Subscriu-te al blog
Últim article publicat
02/12/2022
"CAPELLETES"
Granollers s’ha construït sobre la base d’allò que els catalans definim, despectivament, com a capelletes i, per tant, s’ha fet sobre el tancament i no sobre l’obertura.

Fa uns dies, una colla d’amics vam dinar a un restaurant molt allunyat de les nostres contrades, però regentat per qui fou un veí de la nostra ciutat. Inevitablement, per tant, vam parlar de Granollers i ell –el restaurador–, sense cap recança, va qualificar-la com “la ciutat més lletja d’Espanya”.

Aquest fet em va portar a la memòria els articles que sovint publica en Santi Montagud sobre la ciutat que ell, junt amb altres, denomina Granolleig –una cita que, fins i tot, he utilitzat al meu llibre Per triar i destriar, a l’apartat on recullo els pocs articles que he escrit sobre la ciutat–. He de reconèixer que normalment llegeixo Montagud amb fruïció perquè sovint coincideixo amb les seves opinions sobre la nostra vila. Granollers, per més que tingui història, cultura, comerç, indústria i agricultura, i malgrat l’estima que li puguem tenir molts granollerins, difícilment pot atraure –i encara menys agradar– a ningú.

Granollers, des del meu punt de vista, i coincidint amb el restaurador a qui he fet referència al principi, és una ciutat lletja, encara que, ben segur, no deu ser la més lletja de totes, com ell afirma. I no només això, sinó que, endemés, crec que és una ciutat desafortunada, on s’han deixat passar oportunitats de fer-hi grans coses, quan era l’hora de fer-les, i on se n’han fet d’altres que, segons la meva opinió, mai no s’haurien d’haver fet. Consegüentment, aquells trets diferencials que avui podríem tenir, i que són els que distingeixen una gran ciutat d’una ciutat mediocre, ara són a altres indrets. Però, ai las! Tempus fugit, i això, enguany, ja difícilment es pot arranjar. Tanmateix, aquest és un tema del qual ja se n’ha parlat a bastament. Del que vull parlar és de l’altre tema que va sorgir a la conversa: el de la seva gent.

Un dels reunits va opinar que encara que l’Amador Garrell s’inventés allò de la Vila Oberta, i del terme n’hàgim volgut presumir fins a avorrir, l’expressió mai no ha estat gaire més que un eslògan afortunat, amb poc sentit real i cap contingut pràctic. Lluny del que vol expressar la frase, Granollers, segons la seva opinió, s’ha construït sobre la base d’allò que els catalans definim, despectivament, com a capelletes i, per tant, s’ha fet sobre el tancament i no sobre l’obertura. I amb aquesta afirmació es va encetar una bona controvèrsia.

No obstant això, al meu entendre, si s’ha produït, no crec que sigui un fet diferent del que s’ha donat a la majoria de pobles i ciutats mitjanes i, fins i tot, també a les grans ciutats, especialment en determinats cercles pseudointel·lectuals, la qual cosa no detreu que sigui un debat força interessant. Tant, que no només em va despertar l’interès, sinó també la curiositat i, amb posterioritat, vaig intentar aprofundir-hi.

Amb tot, és de justícia dir que abans de discórrer sobre el fet en si mateix, tothom va estar d’acord que quan parlàvem de capelletes no fèiem referència a les relacions obertes i respectuoses que s’estableixen entre persones humanes, ni a l’existència dels diversos àmbits relacionals inherents i consubstancials a l’ésser humà. De fet, en cada un dels àmbits de relació –família, amics, veïnats, feina, etc.–, sempre ens sentim més identificats amb unes persones que no amb unes altres, sigui per motius de sintonia ideològica o derivat dels complexos sistemes que determinen el pensament. És absolutament normal i, per tant, no és al que ens referíem en la controvèrsia, sinó que els que abonaven la tesi de les capelletes al·ludien al que diu en Damià Bardera quan afirma que són una mena d’ordes mendicants a les quals s’apleguen els qui són afins, i que tenen com a missió autorescatarse de la misèria i situar-se en el panorama ciutadà, a cop de colze i autobombo. Com si fossin una mena de petites societats de socors mutus, per bé que, comptat i debatut, només acabin sent refugi de persones que, més que imaginar cap món, volen figurar en aquest.

Certament, és una definició dura, però potser força real, perquè, pel que he anat esbrinant, una capelleta, com diu en Guillem Pont, es defineix per tres característiques clares que no es poden comprendre si no és a la llum d’aquella definició. Les característiques són les següents:

1) Són estanques. El grup, per norma, es tanca en si mateix i gira l’esquena als que no són de la mateixa capella, del mateix grup tancat.

2) Els membres de la capella rebutgen i menyspreen les opinions i accions que puguin fer les persones que no en formen part. Menyspreu que va unit a la sobrevaloració de les opinions i accions pròpies o d’aquelles altres que realitzen persones que el grup manté situades en el seu altar de consideracions.

3) La presumpta relació desimbolta i generosa que s’estableix entre els membres de les capelletes resulta més aparent que no pas real. Quan hom s’hi acosta s’adona del fet que cadascun dels elements manté relacions, no sempre fluides, amb els altres membres, amb predomini de l’individualisme sobre la cooperació franca i oberta.

Bo i estar convençut que de capelletes n’hi ha arreu, personalment ignoro si la nostra ciutat s’ha construït sobre aquesta base. Tot i això, he de dir que aquesta fou l’opinió majoritària dels reunits en aquell dinar, que sostingueren la tesi que molta de la gent de Granollers –no tota, naturalment, només faltaria, però sí la majoria dels que formen el nucli d’allò que alguns en diuen el tot Granollers– ha viscut immers en aquest món, fins al punt que qui no pertany a alguna de les seves capelletes és un desarrelat. I qui no combrega amb ells l’excomuniquen, esdevé un empestat i, per a més inri, invisible.

Sigui com sigui, el fet és que, lamentablement, la misèria humana sempre és misèria humana. I a tot arreu n’hi ha molta. Però, tanmateix, també és veritat que al rebost hi ha de tot. I, sovint, les grans coses, ni aquí ni enlloc, no es fan a les capelletes, sinó a les ermites allunyades dels focus.

RAMON FONT

www.ramonfont.cat 

(Publicat a El 9 NOU de 02.12.2022)

Descarregar document pdf