El proppassat 29 de novembre em vaig despertar amb la notícia de la mort de Henry Kissinger, nascut a Baviera, Alemanya, el 27 de maig de 1923, amb el nom real de Abraham Ben Elazar.

Va sortir d'Alemanya, cap als EUA, fugint de la persecució nazi als jueus i, al cap de poc, va obtenir la nacionalitat americana. Va ser becat pel Fons Rockefeller per a estudiar Ciències Polítiques a Harvard i, ben aviat, va aconseguir el rol de directiu i de docent en diversos centres universitaris i empresarials, com a mà dreta del mateix Rockefeller. Poc després, cap a la fi dels anys cinquanta del segle passat, va entrar al Pentàgon.

Va ser un intel·lectual brillant, amb una enorme influència arreu del món. Va ocupar els càrrecs més importants en la política exterior americana, fins a arribar a definir el món on vivim –per exemple, amb la històrica obertura cap a la Xina orquestrada per a Richard Nixon—. Inclús li van atorgar, enmig d’una gran polèmica, el Premi Nobel de la Pau de 1973. Per tant, no és agosarat dir que, possiblement, és el personatge més influent de la segona meitat del segle XX i del que portem del XXI, atès que és el cervell del Nou Ordre Mundial en el qual vivim. Kissinger, sense cap mena de dubte, va ser l’home més poderós dels Estats Units, i per tant del món, després del president –ell no podia ser-ne el president perquè no hi havia nascut.

Però la història real de Kissinger no és només aquesta.  També, fou un dels criminals més grans de la història contemporània. Una autèntica màquina de matar. Fou l'home que va ordir la guerra del Vietnam —té unes memòries molt interessants, de més de mil pàgines, parlant de la seva vida i de geopolítica, en les quals bàsicament tracta de justificar per què abrusar la pell a la població civil amb napalm, no és necessàriament bo ni dolent, sinó que només és política—, que va finançar a innombrables grups terroristes, que va promoure desenes de cops d'estat de tots els colors —entre ells els terrorífics de Xile i Argentina—, de genocidis com el practicat pel Pakistan a Bangladesh, i que va influir de manera fonamental en la confecció diverses constitucions, entre ella la nostra, la del 78.

D’ell, n’han dit que és el màxim representant de la realpolitik, aquell concepte encunyat per Otto von Bismarck, que afirma que la política i la diplomàcia no han de basar-se en les nocions ideològiques o en les premisses ètiques i morals, sinó en la simple consideració de les circumstàncies i dels interessos propis. Però, això va comportar que Kissinger, de la manera que ho va du a la pràctica, es convertís en el màxim representant de la immoralitat, perquè no va dubtar mai a vendre a qui fos per preservar allò que per a ell va estar el nord i la guia de la seua vida: el projecte de fer dels Estats Units el gran superpoder del món, sense importar-li’n els costs.

Molts encara pensen que va ser un bon polític —si fos així, quin fàstic la política— però, al meu entendre, va ser una mala persona, un criminal. I curiosament, la demostració fefaent que la dita que diu que no hi ha mal que cent anys duri, no és certa.

Com a curiositat de la controvèrsia que va generar el personatge, l’endemà del seu traspàs, vaig llegir que un polític espanyol plorava la seva mort per les xarxes socials, i la gent li deia la simple i noble veritat: «no siguis desagraït, si ara estàs aquí guanyant 130.000€ nets anuals que surten de la nostra butxaca a través impostos, és perquè Kissinger va deixar que xusma com tu ens digués que votar-te era democràcia».

Kissinger és responsable de milers —potser fins i tot, centenars de millers— de morts, i el seu record és infaust per molts milions de persones. En puc donar fer de quan vaig visitar Vietnam, Cambotja i Laos, llocs que va arrasar sense cap mena recança i amb una fredor esfereïdora.

Al respecte expliquen que una nit va convidar a sopar Raymond Aron, el brillant i moderat periodista i intel·lectual liberal francès. Mentre sopaven un assistent va posar un telèfon sobre la taula que sonava de tant en tant. Kissinger el despenjava i prenia nota dels morts en el bombardeig de Cambotja. I continuava sopant. Aron, compungit per aquella escena, li va dir que ell no podria sopar rebent aquesta classe de trucades i la resposta de Kissinger va ser digna del personatge: “Per això el secretari d’estat soc jo i no vós.”

Finalment, Henry Kissinger a mort i amb ell se n’ha anat un dels pitjors criminals que mai hagi existit. Ara, com deia algú, que s’amagui Satanàs.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat