Vivim en una època d’eufemismes. Han triomfat a tot arreu. A la política, a l’economia i a les relacions socials. Trobem normal parlar de mileuristes, d’emprenedors, de mil·lennials, de miliards, de creixement negatiu, de mobilitzar milions, de danys col·laterals, de desacceleració, de migrants interns, d’inseguretat alimentaria, de reprogramar, de bullying, d’externalització, de copagament sanitari, de reformes estructurals, de nova realitat, i un llarg etcètera. L’eufemisme, encara que tècnicament es defineixi com “una paraula o expressió que s'utilitza en comptes d'una altra considerada tabú, malsonant o amb una connotació no adequada al context per tal de ser més delicats, educats, suaus, agradables o bé correctes”, en realitat no és més que una perversió del llenguatge per intentar enganyar la gent i “fer passar bou per bèstia grossa”. O com deia George Orwell, és utilitzar el llenguatge quan s’ha de defensar l’indefensable i, per fer-ho, s’ha de recórrer a obscures vaguetats per evitar esmentar arguments que, si fossin dits com són en realitat, serien massa cruels.

Dic això perquè el que hem donat a denominar com a “fake news” i “postveritat”, tant en voga en aquests darrers temps, en realitat no són més que eufemismes d’una cosa tant antiga com és la mentida. I com que la mentida és tan vella com la humanitat, no són altra cosa que antigalles revestides de modernitat.

Hi ha dues frases que semblen molt actuals i que són perfectament aplicables als temps que vivim. Una diu que “una mentida dita un cop continua sent mentida, però una mentida dita mil cops es torna veritat”.  L’altra que “la tècnica de propaganda més brillant no tindrà cap èxit tret que es tingui constantment present un principi fonamental: ha de cenyir-se a uns pocs punts i repetir-los una vegada i una altra”. Són frases que podrien ser atribuïbles a qualsevol dels polítics o als seus “spin doctors”, o a qualsevol dels creadors d’opinió contemporanis, però no ho són. La primera és de Joseph Goebels el plenipotenciari ministre de la propaganda nazi, i la segona està continguda al Mein Kampf, l’obra d’Adolf Hitler.

Estem vivint una era en què triomfa el que hem anomenat postveritat, entesa com una suposada realitat construïda mitjançant la perversió del llenguatge, les noticies falses i les ficcions, i sovint ens creiem que això és conseqüència de Faceboock, de Twitter, de WhatsApp, d’en Trump o d’en Putin, però no és així. Si bé tots aquests elements han elevat la mentida social fins a nivells inimaginables fa uns anys, no les han inventat. Sempre s’han utilitzat socialment mentides per construir hipotètiques veritats, com hem vist que feien els nazis, i sempre hi ha hagut noticies inventades, amb les que, per exemple, gent com Randolph Hearst o Charles Foster Kane (El “Ciutadà Kane” de l’Orson Welles) van  amassar unes grans fortunes. El cert és que la veritat no ha cotitzat mai gaire entre els humans ni ha tingut mai un lloc destacat en la història, sinó que sempre s’ha apreciat molt més la difusa línia que separa la ficció de la realitat. Potser perquè, atès que sempre hem tingut molta habilitat per crear històries fictícies, som molt dolents a l’hora de distingir entre ficció i realitat. O potser per què, sense adonar-nos-en, ens és més fàcil acceptar el que ens diuen de manera suau i perversa, que enfrontar-nos a la dura realitat. I com que això, des del poder se sap, se’n fa un ús abusiu. Com explica Noah Harari, la veritat i el poder encara que inicialment viatgin junts, tard o d’hora emprenen camins separats. Si vols tenir poder, en algun moment hauràs de començar a escampar ficcions. Si vols saber la veritat, en algun moment hauràs de renunciar al poder.

Les notícies falses han existit durant el mateix temps que les veritables. Però algunes coses diferencien substancialment les d’avui de les de temps preterits. Seguint el que explica Pau Boczkowski, ambdues es diferencien en:

1.- L'ambivalència respecte de la infraestructura d'informació actual, on les barreres d'accés per fer-se escoltar són molt més minses que en el passat i l'abast és potencialment molt més ampli. L'existència d'una infraestructura d'informació amb una escala, un abast i una horitzontalitat en els fluxos informatius, sense precedents en la història, amb eines com Facebook o Twitter, que arriben cada dia a més de mil milions d'usuaris, ho canvia tot a bastament. Aquesta infraestructura fa possible que la gent no sigui només consumidora, sinó que alhora sigui creadora de continguts, juntament amb institucions i mitjans establerts, sense que importi gaire la fiabilitat dels continguts creats.

2.- Al públic li costa més detectar informació tendenciosa provinent de les creacions algorísmiques que duen a terme els mitjans socials, d’aquella que resulta de la selecció editorial dels mitjans tradicionals. Això fa que als usuaris els costi, cada dia més, reconèixer i distingir entre una notícia real i una de falsa. O entre una noticia creada per bots i altres ginys algorítmics avançats i una altra creada per humans.

3.- Endemés, hi ha la crisi cultural en el coneixement, que afecta no solament al periodisme, sinó també a altres institucions clau de la vida moderna com la ciència, la medicina i l'educació. La crisi a l'autoritat cultural del coneixement no és propietat exclusiva dels mitjans: s'aplica també a altres institucions clau de la vida moderna, com la medicina, la ciència i l'educació, on les notícies simples, errònies, tendencioses o interessadament falses, que circulen fonamentalment per les xarxes, no ajuden gens.

Les fake news, per tant, són a la base de la construcció de la postveritat, una paraula d’encunyament relativament modern, que el diccionari d’Oxford defineix com allò en què “els fets objectius i reals tenen menys credibilitat o influència que els sentiments i creences dels individus a l'hora de formular una opinió pública o determinar una postura social”. Dit d’altra manera més entenedora, la postveritat és una distorsió de la realitat que es fa de manera deliberada, és a dir, aquella situació en que les mentides s'assumeixen com si fossin veritat perquè o bé és com se senten per part de cadascú, o bé perquè al ser assumides per una gran col·lectivitat de persones la resta les  creuen com a veritables.

I amb la postveritat ens tenen, i ens han tingut sempre, dins del que algú ha anomenat la “rentadora de cervells”. I cada dia sembla més difícil sortir-ne perquè, per una part, com més avancen les noves tecnologies, com més ginys tenim a disposició, més presoners en som. Les “fake news” només es poden combatre amb informació fiable i de qualitat, però aquest tipus d’informació té un cost. I avui en dia, lamentablement, el model dominant de consum al mercat de les notícies és el de les notícies que no es paguen, sobretot aquelles que circulen per la xarxa, controlades per vés a saber qui i vés a saber amb quina intenció. La gent està disposada a pagar per veure partits de futbol, però difícilment pagarà per tenir una informació objectiva i de qualitat. Per altra banda, la informació de fons ha perdut valor i avui ja no hi ha gaire gent disposada a fer un esforç més enllà de llegir titulars i poca cosa més. Fer l’esforç d’investigar, esbrinar i aprofundir què i qui hi ha darrere d’allò que és llegeix, poca gent ho fa.

Per això, el perill de la postveritat està en el fet què les persones deixin de banda l’honestedat i el pensament objectiu, per deixar definitivament el seu lloc a la credibilitat de les notícies falses i sense sentit. Les xarxes han contribuït a crear ciutadans mandrosos a l’hora de cercar informació. Seria bo que ens n’adonéssim i intentéssim corregir-ho.

(Publicat al 9 NOU de 10.07.2020)