La setmana passada vaig llegir, amb grata sorpresa, un article sobre l’Enrique Irazoqui que en Ramon Casanoves va publicar al periòdic “El 9 Nou”. Tot i que l’Irazoqui va ser un personatge sobre qui és podria escriure una tesi doctoral, atès que no ha de ser fàcil viure constantment a l’ombra de la imatge del millor Jesucrist de la història del cinema, no creia que a hores d’ara ningú es recordés d’ell.

A l’Enrique Irazoqui el vaig conèixer en una reunió, a la qual jo hi era com a militant del PSUC, partit que ell ja feia temps que havia abandonat. Encara tinc fresc a la memòria que aquell dia em vaig embadalir amb la seva presència, no tant pel que deia (només recordo que parlava molt de pressa, però no el que va dir), sinó pel que per nosaltres, aleshores joves cadells aspirants a revolucionaris, significava un personatge com ell, tant per l’àuria que li donava haver estat el protagonista de “La passió segons Sant Mateu”, una de les grans pel·lícules de culte, sobretot pel món dels que en aquells temps giràvem entorn del comunisme i l’anarquisme, com pels tentacles que tenia a llocs i persones que magnificàvem, amb la nostra fe jovenívola d’aleshores, fos el PCI (pronunciat pitxi, com ho fèiem llavors) d’en Gramsci, o fos la seva amistat amb el gran Pier Paolo Pasolini, o la seva relació amb en Manuel Sacristán. No el vaig tornar a veure fins al cap de molt temps, quan vaig acompanyar a uns companys que llavors editaven aquella mítica revista que fou “El Viejo Topo”, a fer-li una entrevista, tot i que allò, després de molta xarrameca i per circumstàncies que ara no venen cas esmentar, va acabar com el rosari de l’aurora i l’entrevista no va reeixir mai.

Des d’aleshores no en vaig saber res més d’ell. Li vaig perdre la pista i, fins i tot, el vaig oblidar. Fins que també, com en Ramon Casanoves, un dia primerenc de la passada tardor, em vaig assabentar de la seva mort. Llavors em vaig tornar a encuriosir per la seva figura i googlejant el seu nom a la xarxa, em vaig trobar amb bocins de la història d’una vida que encara ara em sembla fascinant. Si algú hi té interès, li recomano fer aquest exercici. Crec que val la pena, perquè descobrirà una vida molt singular. Descobrirà la vida d’una persona que sense ser actor, de manera casual, als dinou anys, va tocar el cel (mai millor dit) de la interpretació, encarnant a Jesucrist a la pantalla gran, i que després d’aparèixer en dues pel·lícules menors de l’anomenada escola de Barcelona, va deixar el món del cinema, va exercir com economista, se’n va anar als Estats Units a estudiar literatura (amb cartes de recomanació d’en Jean-Paul Sartre, la Simone de Beauvoir o de l’Alberto Moravia), va fer de professor, va ser amic d’en Dalí, d’en Marcel Duchamps o d’en John Cage i, gran afeccionat als escacs i, sobretot a les màquines i programes (avui en diríem d’Intel·ligència Artificial) per competir als escacs, va ser l’organitzador de les competicions anuals entre computadores d’escacs, per trobar la millor que s’ha d’enfrontar cada any, a Bahreim, contra el campió del món vigent, tasca a la qual es va dedicar de manera preferent durant els seus darrers anys de retir a Cadaqués, on també va exercir de professor de literatura.

En aquests temps actuals on tot és tan volàtil i la nostra mirada cada cop és més curta i la memòria més fràgil, crec que val la pena aturar-nos per contemplar, ni que sigui des de la distància, vides com les que ens va deixar l’Enrique Irazoqui.