Ara, quan tots hem tornat a les trinxeres de la quotidianitat i hem deixat enrere el món utòpic de les vacances, on la realitat es transmuta, m’agradaria poder perllongar-vos la ficció d’aquells dies feliços i despreocupats i dir-vos, com fan molts, que la pandèmia ens ofereix una segona oportunitat que sabrem aprofitar i que els fons europeus Next Generation i l’agenda 2030 ens esplanaran la vida i serem capaços de construir un món nou.

Seria bonic poder-vos dir que, finalment, els homes, des de la igualtat, aconseguirem signar un nou pacte social, que no serà il·legítim i que, endemés, estarà fonamentat en la voluntat popular. I segur que també us agradaria sentir que, a la fi, ens alçarem contra la injustícia i la desigualtat, que són les dues plagues que desperten els pitjors sentiments de l'ésser humà.

Però, malauradament, no em sento capaç d’afirmar que res d’això succeeixi.

Deia Rousseau que quan l'home vivia en l'estat de naturalesa pura, només tenia dos sentiments que governaven el seu món: la bondat i la compassió. Amb el primer sobrevivia, sense fer mal a res ni a ningú, excepte si ho havia de fer per necessitats de supervivència. L'home únicament matava per menjar. Amb el segon, la compassió, emfatitzava permanentment amb els altres. I, amb la barreja dels dos, aconseguia  un estat de benaurança en el qual les diferències existents entre els homes, com per exemple la força o la intel·ligència, redundaven sempre en benefici de tots. I vivint en aquest estat natural, l’home era  feliç.

Fins que va sorgir l'agricultura i, amb ella, els individus van decidir posar tanques a la terra, perquè cadascú dels qui la treballava creia que era just que la collita fos seva.

I així, cada home es va apropiar d'un tros de terreny, fins que va arribar un moment en què no hi havia prou terra per a tothom i, molts, es van quedar sense. Llavors esdevingué un nou estadi on s’instaurà la divisió social entre posseïdors i desposseïts, amos i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, capitalistes i obrers, membres de l’establishment i els que no ho eren.

Aleshores, per primera vegada, els posseïdors van enganyar als pobres, que van haver de signar un pacte a canvi de la promesa de tenir seguretat i pau. Un pacte que, en el fons, amagava la sentència a l'esclavitud d'uns i la perpetuació en el poder dels altres.

Però, malgrat que des de Rousseau ha plogut molt i les coses haurien d’haver canviat, no ho han fet gaire i fins i tot, al darrer Fòrum Econòmic Mundial, els que tenen el poder gairebé van haver de sentenciar, sibil·linament i com qui no vol la cosa, que “el 2030 no tindrem res, però serem feliços”. I, com que alguns, i especialment els qui ens governen des de qualsevol estadi o administració, per petita que sigui, ens volen fer creure que això és cert, sense gens de vergonya i la majoria de vegades sense ni tan sols plantejar-se ni pensar el que diuen, ens confirmen, un cop rere l’altre, que tornarem a l’estat pur de la naturalesa rousoniana i que, com deia Hemingway, serem pobres però feliços.

Seria bonic que us digués que tenen raó i que es complirà la promesa d’un retorn a aquest estat de naturalesa idíl·lic en el qual l'home no posseïa res i era feliç. I que us digués que el fet que aflorin els mals sentiments en l'home, només és culpa de la propietat privada. O de l’enveja, la  por, la ira o  l’agressivitat.

Però no us ho puc dir, perquè estic convençut que tot plegat són bajanades que ni ells se les creuen atès que, si l'home és bo d'una manera genètica, biològica, humana ... per què haurien d’aflorar aquests mals sentiments?

No cal donar-hi més voltes. La veritat és que, al capdavall, hem arribat fins aquí on som ara perquè aquella bonhomia general no existeix i perquè, en conseqüència, hi ha homes dolents. També n’hi ha de bons, és cert, però, desafortunadament, la feina dels dolents s’evidencia d'una manera molt més palesa.

No obstant això i, malgrat tot, m'alegro (sic) que la cúpula (el lloc al capdamunt de la piràmide de responsabilitats on, segons alguns, s’acumulen les incompetències més visibles d’acord amb el Principi de Peter) hagi pensat en la nostra felicitat i s'hagi compromès a què l’assolim seguint una agenda. I encara que sigui la seva agenda, teòricament serà un reset. El Gran Reset, diuen. Una nova oportunitat per a la humanitat de fer bé les coses, un tornar a començar de zero.

Comencem, doncs, de zero, si així ho volen i, a veure què passa. Perquè si realment l'home és bo, serem els primers habitants d'un paradís dissenyat a la nostra mida. O potser ho és a la seva?

Siguem crèduls ingenus, i confiem en aquest futur meravellós que ens prometen, encara que ja sapiguem d’antuvi que no ho serà per a tothom, perquè alguns seguiran sent posseïdors i els altres, la majoria, quasi esclaus. Però bé, res és perfecte i, al final, a qui l’importen les víctimes col·laterals?

Amb tot, mentre arriba aquesta nova Edat d'Or (tot i que alguns pensen que el que s’acosta és més aviat una nova Edat Mitjana) que ens estan dissenyant, si creieu que encara us queden alguns “però”, potser és que teniu alguna cosa a dir, més enllà de cantar amb reiteració l'Imagine d’en John Lennon. A dir i a lluitar per posar-ho en practica, perquè, comptat i debatut, la història només es recorda dels valents. Dels covards gairebé mai se n’escriu res. I recordeu que, com deia Sèneca, “qui va per un camí troba un terme, el foraviament no té cap fita”.

Ramon Font

www.ramonfont.cat

(Publicat a El NOU 9 de 10-09-2021)