Subscriu-te al blog
Últim article publicat
19/05/2022
JOSEP PLA, GRAN ESCRIPTOR I BON ESPIA?
Jo no sé si en Josep Pla fou o no un espia del franquisme, però el que si sé és que, més enllà de ser un dels més grans escriptors que ha donat el nostre país, sempre ha estat una figura molt controvertida,

Enguany, les nostres autoritats culturals han decidit que fos l’any Fuster, coincidint amb el centenari del naixement del gran escriptor valencià. Això, quan es va fer públic, va despertar una certa polèmica a les terres de ponent —que ha passat força desapercebuda— perquè aquest any coincideix també amb el centenari del naixement del gran escriptor d’Agramunt Guillem Viladot, de qui, malauradament, cap d’aquestes autoritats culturals se n’ha recordat —molt possiblement perquè molts d’ells i d’elles ni tan sols el coneixen—.

Aquesta polèmica —certament minsa, perquè no ha agafat gaire volada— personalment m’ha interessat força, perquè durant un temps vaig seguir amb un cert entusiasme l’obra de l’escriptor lleidatà. I recordant-lo, m’ha vingut a la memòria un passatge del seu llibre “Memorial de Na Nona” —que he tornat a rellegir—, escrit el 1982 i publicat per primera vegada per Edicions del Mall l’any 1983, i que quan el vaig llegir per primer cop em va semblar absolutament agosarat, tant pel moment en què va estar publicat com perquè el personatge a qui es refereix en determinats passatges —i a qui tenia una mena de rancúnia personal, malgrat que el converteix gairebé en tan protagonista com na Nona— no només feia poc que havia traspassat, sinó que, endemés, gaudia d’un gran prestigi i una gran incidència i influencia pública. Em refereixo a Josep Pla i al moment en què, al llarg de diverses pàgines, en Viladot explica com la protagonista principal de la novel·la rep l’encàrrec d’assassinar-lo en plena festa de concessió dels premis Nadal del 1950, i com el grup de la resistència que li fa l’encàrrec li diu textualment “Has de saber que Josep Pla és un traïdor a la democràcia i a Catalunya; has de saber que ha estat, i ves a saber si encara ho és, un agent del franquisme, un informador secret; és un home indigne de Catalunya.” Tot i que, cap al final de la novel·la les coses canvien i, per una banda, aquesta suposada organització altera el seu parer sobre en Pla i, per l’altra, la protagonista —sense voler fer cap spoiler— acaba convertint-se en la seva amant, malgrat que això ara importa poc, en el context què intento explicar

Jo no sé si en Josep Pla fou o no un espia del franquisme —malgrat que en Xavier Montanyà, ja fa un temps, va fer un documental per a TV3, al qual, basat en inqüestionables treballs de diversos historiadors de prestigi, demostrava que Pla fou un espia de Franco i que es va moure com peix a l’aigua durant tota la dictadura, i que sembla que està acreditat que en la seva etapa a Marsella va espiar per l’eixerit franquista recollint dades al port, que després servien per enfonsar vaixells que portaven ajuts als republicans— però el que si sé és que, més enllà de ser un dels més grans escriptors que ha donat el nostre país, sempre ha estat una figura molt controvertida, fins al punt que un altre dels nostres grans escriptors, el vehement Manuel de Pedrolo, va arribar a dir, amb contundència i sense embuts, que “en Pla és un idiota. El que passa és que ell va col·laborar des de bon començament a la premsa falangista i mai no es va plantejar la possibilitat d’una positura compromesa.” (Qui hi tingui interès, pot trobar aquesta perla i moltes d’altres a l’entrevista que Josep M. Huertas Claveria li va fer el setembre de 1969 per a la revista Oriflama).

Per tant, ja són dos grandíssims autors qui, sense posar en dubte la gran qualitat creativa d’en Pla, el que si posen en dubte és aquesta mena de veneració que es té vers la seva persona, produïa, sense cap mena de dubte, pel fet que, com sosté en Joan Minguet, “els burgesos de torn i els diaris nobiliaris el van voler consagrar sense fer esment del seu col·laboracionisme”. És a dir, esborrant la història, com es va fer amb tantes altres coses, arran de la mal anomenada transició que, endemés d’altres desventures polítiques, va portar al món de la cultura a una teòrica correcció —allò del políticament correcte—, ben allunyat d’aquell atreviment i d’aquella militància extrema —la contracultura i el moviment underground dels anys 80, potser van ser la darrera escletxa— que servia per a produir uns debats summament suggestius, molt allunyats del tedi que, avui en dia, provoquen les concòrdies impostades per les bones maneres dels nostres pseudo-intel·lectuals actuals. I parlo, lògicament, del que expressen a la llum pública, perquè per darrere, entre bastidors i quan ningú els veu, els ganivets volen que dona gust, que a cada casa hi ha de tot.

Llàstima, doncs, que guardar les formes s’hagi convertit en l’única manera de viure i que ja no hi hagin Pedrolos ni Viladots capaços d’atrevir-se a parlar a les clares —ho dic com a exemple— d’aquell presumpte filo feixisme d’en Pla, perquè, des del meu punt de vista, aquesta manera de fer només ha empobrit la cultura.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat