Subscriu-te al blog
Últim article publicat
03/03/2021
EL MILLOR PLA ÉS NO FER CAP PLA

     M’agraden els aeroports.

     Encara que, per parlar amb més exactitud, potser hauria de dir que m’agradaven els aeroports. Els d’abans. Els que tenien vida. Els d’ara ja no són el mateix. La pandèmia els ha convertit en gegantins espais buits, inhòspits, àrids, desolats. En llocs on la solitud hi ha fet niu i hi campa a plaer. On la fredor i la vacuïtat corprenen qualsevol atrevit passatger que, més per força que no pas per gust, gosa desafiar l’envit desconegut i descontrolat del maleït virus, convertit en plaga, que s’ha instal·lat entre nosaltres per malbaratar-nos el tedi de les nostres vides que, malgrat que fossin vulgars, simples i monòtones, les crèiem segures. I la por al contagi de la malaltia ens ha reclòs. Dins les cases, però també dins nostre, fins a fer d’aquelles vides d’abans, en les quals regnaven les certeses, un present incert, farcit de preocupacions pel futur i de temors per l’avui. Ens ha descol·locat, ens ha descompost. Ens ha fet sentir fràgils i vulnerables i ens ha retornat, sense adonar-nos-en, als moments més crepusculars de l’existència humana.

     Són reflexions que em faig de fa molt temps, però va ser en aquell instant, contemplant la solitària vastitud de la immensitat de l’espai que m’envoltava, quan ho vaig veure clar.

     Va ser quan, després de temps de no fer-ho, vaig haver de tornar a trepitjar alguns aeroports. En un d’ells, ben conegut i al que hi he passat moltes hores esperant connexions amb altres vols, com em va succeir aquest cop, vaig tenir estona per poder-m’hi passejar llargament, furetejant arreu, mentre esperava que es fes l’hora d’embarcar. Malgrat que és un aeroport desmesurat, inabastable i, segurament per això, majestuós com pocs, hi havia molt poca gent asseguda a les butaques de les diverses sales d’espera, en altres temps atapeïdes a vessar. Em vaig entretenir escoltant, en mig del silenci esfereïdor d’aquell immens indret, el taloneig de les meves passes avançant damunt dels terres polits, brillants, pulcres, gairebé immaculats, dels passadissos erms, envoltats de botigues ara tancades, i vaig recordar que fa uns mesos allò era un formiguer de gent de totes les races i cultures. Em vaig aturar un moment i, mentre guaitava el meu rostre reflectit en la netedat del terra, vaig pensar en la fragilitat de tot plegat, en aquesta tènue labilitat que ens converteix en éssers extremadament febles i vulnerables.  I em vaig adonar del fàcil que és que, en un tres i no res, tot canvií, que es perdin totes les certeses i seguretats i que s’esfondrin aquells edificis de pedra picada sobre els que havíem sustentat les nostres vides. En el fàcil que és que de sobte veiem, incrèduls i impàvids, com desapareix molt d’allò que creiem immutable i que, presos del temor a no se sap què, siguem dúctils, mal·leables i fàcilment manipulables. Que siguem volàtils com la fulla caiguda d’un arbre exposada als vaivens del vent tardoral. Que només siguem minúscules partícules efímeres en un univers que, per més que ens hi obcequem, mai aconseguirem abastar.

     I aleshores em vaig adonar de la inutilitat de la majoria dels nostres anhels i de molts dels nostres capteniments. De l’absurditat de moltes de les esperances que dipositem en el futur i de la futilitat de la majoria de les ambicions que conreem.

     De sobte em vaig adonar que el millor pla és no fer cap pla. Que el millor és viure el present, viure el moment. O com diu en Guillem Sala a la seva novel·la El càstig, pensar que s’ha de viure la vida com ho fan els surfistes,  conscients que surfejar una onada és una forma radical de ser aquí ara, i creure que tot és “el futur al davant, el passat que explota al teu darrere i la teva estela que desapareix mentre l’aigua renta les teves petjades a la sorra”

Ramon Font