Subscriu-te al blog
Últim article publicat
10/06/2021
TEMPS D’INCERTESES (2)
Massa organitzacions empresarials, lamentablement, estan i continuaran estant en mans de pseudo-empresaris i de trepas professionals

 ELS AMOS DEL MERCAT

Continuant amb les píndoles de l’Alfons Duran-Pich, que vaig començar a desgranar al meu anterior article, avui parlaré de la que fa referencia a les organitzacions empresarials, en la que el seu autor diu textualment què “Les cúpules de les patronals seguiran en mans de pseudo-empresaris i de trepadors professionals”.

A l’estat espanyol les organitzacions empresarials, tot i que tenen una història molt curta, són com els bolets a la tardor. Malgrat que tinguem la falsa sensació que tot es mou a l’entorn de la CEOE i la CEPYME, el cert és que hi ha centenars d’organitzacions empresarials. N’hi ha de confederades, federades, integrades o subordinades, però també d’autònomes i d’independents. N’hi ha d’àmbit estatal, autonòmic, comarcal o local. N’hi ha de globals i d’intersectorials, però també de sector, de gremi o de localització. Hi ha associacions, circulos, agrupacions, cambres... I així podríem seguir ad infinitum. I tot això, encara, sense tenir en compte els lobbis,  com el Instituto de la Empresa Familiar o el Consejo Empresarial para la Competitividad, formats per les més grans empreses del país i entorn dels quals s’agrupen aquells a qui hem convingut a denominar com a elits extractives, i que mengen a part.

A propòsit d’això, doncs, sembla lícit preguntar-se perquè tanta organització i perquè tant d’interès a crear-ne constantment de noves. I més, quan s’observa que moltes d’elles tenen una escassa o nul·la representativitat, sense cap valoració dins del teixit empresarial, i sense ni tant sols ser considerades com a agents socials.

De factors que motiven aquest fet, de ben segur que en podríem trobar tants com vulguem, però el que té a veure amb les petites o grans quotes de poder, de visibilitat i  d’incidència en els afers particulars i d’aprofitament del càrrec, no és dels menors. Com tampoc ho deu ser el que té a veure amb l’ego de cadascú o amb el fet de que s’hagin muntat unes complexes estructures en les que molts dels seus dirigents i membres de les juntes directives, no només no fan empresa, sinó que simplement viuen del càrrec i, a la practica, s’han convertit en mers funcionaris, l’interès primordial dels quals és grimpar dins l’organització i aprofitar-se dels contactes que puguin establir per promocionar-se cap a altres verals. Ni tampoc el fet que les cúpules de moltes d’aquestes organitzacions empresarials estiguin farcides de persones procedents del món polític com a premi als mèrits fets amb el partit o amb tercers, pagament de silencis interessats o compensació per anys de dedicació “vocacional”.  

No cal dir noms, però si fem el petit esforç d’esbrinar els currículums dels qui presideixen les organitzacions empresarials, ens adonarem que encara que ens semblin impressionants, de tant adornats com estan, si els esporguem una mica, notarem una característica força habitual entre molts d’ells i que no deixa de ser sorprenen: no només no són autèntics empresaris, sinó que alguns ni tan sols tenen res a veure amb el sector que representen. Un empresari, en la definició comunament acceptada, és la persona que pren decisions a l’empresa i s’encarrega d’organitzar-la i dirigir-la, intentant mantenir un equilibri entre tots els elements que la formen, el qui vetlla per la bona marxa de l’activitat econòmica i gestiona els recursos per produir i vendre. Des d’aquesta perspectiva si observem moltes de les persones que presideixen les organitzacions empresarials o són membres de les seves juntes directives, tant se val l’àmbit o nivell, hi trobarem de tot, des de catedràtics d’universitat, fins a professionals liberals, passant, evidentment, per membres de molts consells d’administració o consells assessors d’empreses que ni són seves ni les gestionen, per polítics o ex polítics, i per pseudo-funcionaris que han fet tota la seva carrera dins l’organització empresarial. N’hi trobarem un ampli ventall, però, llevat d’algunes honroses excepcions, molts pocs autèntics empresaris. I vés que això no sigui perquè, com diu en Miquel Gilibert, “Espanya és un pseudopaís mal construït, mal gestionat i amb evidents mancances de tot tipus. Un país graner de mà d’obra barata i sol per a Europa o per qui s’ho vulgui pagar. Un país de putes i de cambrers, que vol restar volgudament així i d’on el talent fuig cames-ajudeu-me”. Si és tal com diu, no es estrany que trobem pocs autèntics empresaris al front de les organitzacions empresarials, perquè aquests, prou feina tenen a tirar endavant una empresa amb la que creen llocs de treball i en la que sovint s’hi juguen els seus diners (i no parlo només dels propietaris de petites empreses, que aquests sí que se’ls juguen cada dia). 

 Al capdavall doncs, encara que sembli il·lògic que una organització empresarial no estigui presidida per un autèntic empresari sinó per gent que el que busca és lluentor o utilitzar els càrrecs com a trampolí per la seva promoció personal i/o professional, i observant com les portes giratòries cap un costat i cap a l’altre els són molt comuns, ens adonarem de la certesa de l’afirmació de l’Alfons Duran-Pich. O sigui que massa organitzacions empresarials, lamentablement, estan i continuaran estant en mans de pseudo-empresaris i de trepas professionals. Perquè, en definitiva, el que sembla evident és que som davant de la imparable formació d’una nova casta política-empresarial, de la que molts no volen quedar al marge.

Ramon Font

(Publicat a El Nou 9 del 11-06-2021)

Descarregar document pdf