Doncs, fem-ho. Però fem-ho de veritat, com diu el títol.

I la primera veritat és que la cara és l’espill de l’ànima. Si tens una mica de perspicàcia, t’adonaràs que, de seguida, amb la cara d’algú, pots saber si és un fill de puta o simplement és un beneït.

Pot ser una bona persona algú amb la cara d’algun dels pitjors personatges d’en Quentin Tarantino o d’en Clint Eastwood? O, pot ser una mala persona algú que formi part de qualsevol de les millors pel·lícules més ensucrades de Hollywood?

Tant se val. Tot és qüestió de punts de vista. Les veritats sempre són relatives, siguin quines siguin i, les grans multinacionals, s’encarreguen de fer-nos creuera, en cada moment, la que més els interessa a elles. La qual cosa no té res a veure amb la realitat.

Una altra veritat, de les difícilment acceptades, és que el millor –o el pitjor, segons qui- de complir anys, és que se’t va deteriorant la cara –per no dir el cos- amb què vas néixer, i vas adquirint la que et mereixes. Això la majoria diuen que no ho volen. Per què, quina és la cara que et mereixes? Per als més, la de l’eterna joventut, la dels anuncis de la televisió, amb platges paradisíaques, jovenets i jovenetes pletòrics de vida i d’alegria, de velers fantàstics i de músiques “ad hoc”.  Però, malauradament, això no existeix, ni tan sols pels qui hem estat al bosc de Broceliande i hem begut l’aigua d’aquella font, ”teòricament” màgica, de l’eterna joventut. Merlí, per molt que ens pesi, només és una llegenda.

Tot i això, aquesta no és la qüestió més greu. Al marge de la cara, hi ha un deteriorament físic que molts volen negar. I parlo de físic, no de mental, tot i que, a vegades, ambdues coses, vagin conjuntament. No ser conscient dels límits del mateix cos és, molts cops, pitjor que no ser conscient dels límits de la ment, la qual cosa es dona, lamentablement, encara amb més freqüència. Ambdós poden fer males passades. I sovint les fan. Als que tant ens és, ens importa poc. Però a molta gent, que no n’és conscient, l’afecta al seu dia a dia.

Els elefants, quan senten que ha arribat la seva hora, se’n van, s’allunyen, i es retiren per morir en pau. Segur que deuen ser més intel·ligents que molts humans, que aquesta lliçó ni l’han après, ni sembla que l’aprendran mai. Ni tant sols aquells als qui els envien al Parlament d’Europa.

Molts, sobretot, bona part dels que es creuen algú, haurien de reflexionar seriosament sobre això, abans de fer el ridícul com, habitualment, solent fer. I no miro a ningú, que consti.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat