Un amic del món de les lletres em comentava recentment una realitat que sembla que comenci a consolidar-se: la utilització de la intel·ligència artificial (IA) en l'escriptura d'articles i llibres. Em va explicar que ja coneix uns quants articulistes que escriuen la totalitat dels seus textos amb IA, amb un esforç creatiu gairebé inexistent per part seva, més enllà de suggerir el tema. No parlem d'una eina d'ajuda puntual o d'un assistent que completi tasques més mecàniques, sinó d'un procés on l'escriptor delega completament la creació en un algoritme.

     El més sorprenent, però, és que em va mencionar un cas encara més impactant: un reconegut escriptor que ha escrit la totalitat de la seva última novel·la amb la IA. Això ens planteja una qüestió fonamental: quin és el paper de l’escriptor en un context on la màquina pot assumir el rol creatiu gairebé completament?

     Aquest escenari no és del tot nou. Fa anys, corrien rumors que en John Grisham, l'autor de múltiples best sellers —de fet en publicava un cada any—, utilitzava un programa informàtic basat en plantilles per estructurar les seves novel·les. Es deia que aquestes plantilles li permetien dissenyar trames i personatges de manera sistemàtica, garantint un flux narratiu consistent i adaptat als gustos del seu públic. En aquella època, molts van posar en dubte la veracitat d’aquestes afirmacions, considerant-les poc més que una exageració o una estratègia de desacreditació. Tanmateix, és cert que l’estil de Grisham, conegut per la seva eficiència narrativa i l’estructura impecable de les seves històries, podria, perfectament, haver-se beneficiat de mètodes semi-automatitzats.

     Aquest avenç tecnològic genera inquietud en molts sectors. Alguns, fins i tot, auguren la desaparició dels escriptors tal com els hem conegut fins ara. Si una màquina pot escriure un llibre sencer, és lògic preguntar-se quin valor té l’aportació humana en aquest tipus de creacions. El mateix dilema es planteja en altres disciplines artístiques, com la música i la pintura, on la IA també s’està fent un lloc.

     En el cas de la música, l’impacte de la IA és especialment notable. Actualment, moltes de les produccions musicals utilitzen IA no només per complementar els processos creatius, sinó per generar melodies, ritmes i estructures senceres de cançons en minuts. Plataformes com AIVA (Artificial Intelligence Virtual Artist) o Amper Music han revolucionat el sector, permetent a creadors professionals i aficionats accedir a composicions fetes a mida en funció de les seves necessitats. A més, la IA és capaç de replicar estils musicals amb una precisió sorprenent, des de peces clàssiques fins a gèneres contemporanis com el pop o l’electrònica.

     Segons dades recents, les produccions generades parcialment o totalment amb IA ja superen en volum aquelles creades exclusivament per humans, especialment en àmbits com les bandes sonores comercials, jingles publicitaris i música de fons per a continguts digitals. Això planteja una reflexió profunda sobre el futur del sector: és possible que, en un futur proper, l’aportació humana quedi relegada a un paper marginal o de simple supervisió? Al mateix temps, alguns argumenten que la IA obre noves possibilitats creatives, permetent als compositors humans explorar territoris que abans eren inabastables.

     Pel que fa a la pintura, els algoritmes també estan demostrant una capacitat excepcional per generar obres visuals que podrien confondre’s amb treballs humans. Des d’obres abstractes fins a retrats hiperrealistes, les possibilitats són gairebé il·limitades, ampliant els horitzons de l’art digital.

     La pregunta clau, per tant, és: la IA realment pot substituir el creador o és simplement una extensió de les seves capacitats? Hi ha qui defensa que aquestes eines no faran desaparèixer l’artista, sinó que li permetran explorar noves formes d’expressió. Altres, en canvi, temen que la pèrdua de l’esforç i de la connexió personal amb l’obra desvirtuï el concepte mateix de creació.

     No obstant això, tot i les preocupacions, alguns diuen que el més probable és que el futur de la creació passi per una hibridació entre humans i màquines. La IA pot actuar com una eina poderosa per potenciar la imaginació i superar bloquejos creatius. Però l’essència de l’art segueix vinculada a l’experiència humana: les emocions, les vivències i les històries personals que una màquina, per molt sofisticada que sigui, no pot experimentar. Aquesta és, almenys, la visió optimista que molts defensen des d’un enfocament gairebé utòpic, on la tecnologia es converteix en una aliada inseparable del creador, i no pas en un substitut que amenaça la seva existència.

     Potser avui encara ens trobem en un punt d’equilibri, però la pregunta clau és: fins quan durarà? Quan els algoritmes no només siguin capaços de crear, sinó de fer-ho millor, més ràpid i a un cost més baix, el paisatge de la creació canviarà radicalment. La IA no descansa, no s’atura davant dels bloquejos creatius ni s’esgota emocionalment. Quin valor tindrà, aleshores, l’aportació humana?

     Només el temps dirà si escriptors, compositors i artistes seran capaços d’adoptar aquest nou paradigma o si optaran per resistir-se a aquesta revolució imparable. Però, des de la meva perspectiva, el resultat sembla inevitable: la màquina acabarà guanyant la batalla. No perquè sigui més creativa, sinó perquè serà més eficient, més constant i, al cap i a la fi, més adaptada a un món que valora la immediatesa i el volum per sobre del procés artístic. Aquest, penso, és el futur que ja estem començant a viure.

Nota: Aquest article ha estat escrit en la seva totalitat amb IA. El temps que ha trigat el chat a redactar-lo ha estat de 01:08 minuts.