Vagi per endavant que no estic en contra del progrés, i encara menys del que té a veure amb els avenços socials i els drets humans. Gràcies a això, els nens ja no treballen a les mines—almenys els dels països que considerem civilitzats— ni pateixen situacions que abans eren quotidianes. Però defensar el progrés també significa mirar la realitat amb honestedat i no deixar-se portar només per pancartes i gestos mediàtics, ni per eufemismes que confonen el terme ”progre”  amb progrés.

     Em ve al cap aquesta reflexió arran de les darreres i reiterades vagues de mestres i educadors, que no diré que estiguin desproveïts de raó — els reconec, per exemple,  que falten vetlladors, que falten psicopedagogs, que falten mestres d’educació especial, que falten aules d’acollida (on, certament, hi ha un gran problema que abans no existia). També és cert que sense una reducció real d’alumnes per classe i sense més personal de suport, la feina del dia a dia és complicada —. Amb tot, crec que convindria mirar-ho amb una mica de perspectiva històrica.  

     Els mestres d’abans, amb 42 o 44 alumnes per classe aconseguien resultats que avui serien considerats excel·lents. En canvi, els darrers informes PISA situen Catalunya en zones mitjanes o fins i tot baixes respecte a països amb sistemes educatius comparables. És difícil, doncs, no pensar que aquells que avui reivindiquen drets i condicions, sense mirar el context, també comparteixen part de responsabilitat en la situació actual, perquè, em dol dir-ho, però sincerament sembla que avui en dia, llevat de moltes i molt honorables excepcions, no tenim mestres, tenim funcionaris.

     La burocràcia, un altre dels problemes també molt citats pels docents, no és exclusiva seva: lamentablement tots la patim, i reconec que s’ha convertit en una de les grans xacres de la nostra “democràcia”. Però difícilment l’erradicarem amb cap vaga —abans hi van haver les dels pagesos, ramaders i pescadors—, ans el contrari, em temo que només anirà a més. Perquè moltes de les “necessitats” burocràtiques només serveixen per justificar llocs de treball innecessaris, creats expressament pels “amiguets” —allò que en diuen “menjadores”—. Llocs que no aporten valor real al sistema però que es mantenen per justificar conveniències laborals. I si a ningú dels qui les munten i sustenten li cau la cara de vergonya, cap vaga li farà ni pessigolles.

     Per altra part, exigir la reducció de dues hores de jornada laboral a partir dels 55 anys —una altra de les reivindicacions dels docents— per un col·lectiu que, amb sort, es jubila als 60, mentre d’altres hauran d’esperar fins als 67, sembla un xic agosarat. I, sobretot, molt difícil d’entendre per la resta de classe treballadora. Aquest fet, endemés, posa en relleu un privilegi difícil de defensar davant la resta de la societat.

     I, tot això, sense tenir en compte les llargues vacances escolars i els dies de lliure disposició —i el carnaval, les setmanes blanques, les vagues....—, que mereixerien també un debat seriós. L’excusa habitual que et donen quan parles d’aquest tema que sembla tabú, que és “ tu també podries haver estat mestre” no em val, tot i que, personalment, mai hauria triat aquesta professió. Com tampoc em val que em diguin que fan moltes més hores diàries que les hores lectives (les que per homogeneïtzar en podem dir jornada laboral i que mai solen arribar a les 1.000 anuals), perquè això també passa a bona part de les altres professions que tenen jornades laborals per sobre de les 1.700 hores anuals —només cal preguntar a advocats, metges, arquitectes, periodistes, etc. que no només s’emporten les preocupacions a casa, sinó també bona part de la feina que no han tingut prou temps de fer al despatx—. L’estranya combinació de jornades reduïdes i períodes extensos de descans genera entre la ciutadania, una percepció d’injustícia i manca de responsabilitat que afecta —i no de manera favorable— tota la comunitat educativa.

     Aquesta situació genera també un problema de percepció pública: l’esforç real del professorat sovint queda eclipsat pels privilegis percebuts i per les reivindicacions poc contextualitzades. Això, al seu torn, dificulta que la societat valori de manera justa el sistema educatiu i, paradoxalment, desincentiva la implicació de les famílies i la col·laboració comunitària, elements clau per a un aprenentatge efectiu.

     Defensar l’educació pública és essencial, i cal fer-ho amb honestedat, sentit comú i consciència del context global. Però no tot s’hi val. El progrés no es mesura només en drets conquistats, sinó en la capacitat de combinar-los amb responsabilitat i amb resultats tangibles, i en el fet que societat sencera percebi que els esforços individuals i col·lectius es tradueixen en millora real.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat