Subscriu-te al blog
Últim article publicat
06/11/2026
CA LA SILA: LA BOGERIA D’UNA COLLA DE JOVES QUE VA FER HISTÒRIA
No era ben bé un restaurant, ni una sala de concerts, ni una discoteca, ni un cabaret. Era tot això alhora, i una mica més.

La sèrie de Televisió de Catalunya “Génesi”, m’ha fet recordar quan vaig conèixer en Juli Soler, però sobretot, com i on.

     Fou a finals dels anys setanta. Granollers era una ciutat que vivia encara a l’empara d’unes determinades formes de fer, però on, des de feia temps, començava a bufar, com arreu del país, un vent de llibertat que volia canviar les coses de dalt a baix. Era un canvi que no es jugava únicament als carrers de Barcelona, als mítings polítics o a les grans sales de concerts. També arribava a les ciutats mitjanes, on colles de joves volien viure d’una altra manera.

     Barcelona tenia, fonamentalment, Zeleste, convertit en un dels epicentres d’aquella efervescència. Allà es trobaven la música, el teatre, la nit i una manera nova d’entendre la cultura. Però calia anar sempre a Barcelona per viure aquella aventura? A Granollers hi va haver qui va pensar que no. Que també es podia fer aquí. I no pas imitant el que es feia a la capital, sinó provant d’inventar una cosa pròpia, sense saber ben bé on podia portar.

     D’aquesta intuïció va néixer Ca la Sila. I al capdavant de la iniciativa en Ramon Parellada, que va tenir la gosadia de convertir una part d’aquell univers familiar de la Fonda Europa, en una cosa que no s’assemblava a res del que s’havia fet fins aleshores a la ciutat.

     El local era a la cantonada dels carrers de Viñamata i de Sans. El nom tenia ressons familiars; el projecte, en canvi, era una declaració d’intencions. Parellada el va batejar com «el poliesportiu dels sentits». I no era una ocurrència gratuïta. A Ca la Sila s’hi podia sopar, escoltar jazz i la música de la Ona Laietana, assistir a actuacions, ballar, descobrir personatges que fins aleshores semblaven pertànyer a un altre món o, simplement, deixar-se arrossegar per una nit que no tenia gaire interès a obeir cap programa.

     No era ben bé un restaurant, ni una sala de concerts, ni una discoteca, ni un cabaret. Era tot això alhora, i una mica més. En una època en què cada establiment i cada forma d’oci ocupava el seu espai, Ca la Sila va decidir que les fronteres eren prescindibles. Que jo recordi, no hi havia cap gran teoria al darrere, ni cap manual d’instruccions. Hi havia imaginació, intuïció i una colla de joves amb ganes de fer alguna cosa extraordinària. De vegades, les revolucions comencen així: no pas amb un pla perfectament definit, sinó amb la certesa que el món que tens al davant és massa petit.

     Però, Ca la Sila no va ser l’obra solitària d’un visionari. Va ser una aventura col·lectiva. Al voltant del projecte s’hi va aplegar gent amb interessos, sensibilitats i talents diferents, unida per aquella barreja d’inconsciència i entusiasme que permet emprendre coses que, vistes des de fora, semblen impossibles.

     Valentí Grau, vinculat a la Jazz Cava de Terrassa, programava jazz; Mingus B. Formentor punxava discos; Dani Freixes va intervenir en el disseny de l’espai. I al davant, a la direcció, hi havia en Juli Soler, un xicot que coneixia la música i la nit i que, anys més tard, esdevindria una figura decisiva en la història d’El Bulli.

     Aquella barreja era l’essència mateixa del local. Ca la Sila funcionava perquè hi coincidien persones que, en circumstàncies més convencionals, potser no haurien compartit espai ni projecte. La música, la gastronomia, l’espectacle i la conversa formaven part d’un mateix univers. Ningú no necessitava demanar permís per barrejar disciplines, ni justificar per què un restaurant havia de programar jazz o per què una nit de música podia acabar al voltant d’una taula.

     La programació n’era el millor testimoni. El Gato Pérez, que hi actuava habitualment, hi va trobar un escenari propici. Però també hi van actuar l’Orquestra Plateria, Pau Riba, Jaume Sisa, Tete Montoliu o Angel Pavlovsky. Per a una ciutat com Granollers, aquella nòmina d’artistes era una raresa extraordinària.

     Avui potser ens costa imaginar què significava tot plegat. No hi havia internet, ni xarxes socials, ni la immediatesa amb què ara circulen les novetats culturals. Les distàncies pesaven més, i moltes de les experiències que es produïen a Barcelona no arribaven automàticament a la resta del país. Que una ciutat com Granollers disposés d’un espai capaç d’atreure aquells artistes i de reunir al seu voltant una colla tan inquieta, no era una anècdota qualsevol. Era una manera de plantar cara a la idea que la modernitat sempre havia de venir de fora.

     Parellada ha definit Ca la Sila com una «petita sucursal de Zeleste», tot i que, a parer meu, Ca la Sila no pretenia competir amb Barcelona en dimensions ni en recursos. El seu mèrit era un altre: demostrar que la distància respecte dels grans centres culturals no era cap impediment. Durant un temps, Granollers no va haver d’esperar que la modernitat truqués a la porta. La va tenir a casa.

     Però no tothom compartia el mateix entusiasme. En una entrevista publicada a Vallesos, Ramon Parellada recordava que els seus pares no veien amb gaire simpatia aquell invent. El trobaven estrafolari. Per a ells, Ca la Sila era «un antre de perdició».

     La frase té força perquè retrata dues maneres d’entendre el món que convivien sota un mateix cognom. D’una banda, una família que havia construït el seu prestigi al voltant de la restauració, el treball i una tradició comercial consolidada. De l’altra, un fill que volia aprofitar aquell mateix entorn per obrir una porta a una experiència radicalment diferent.

     Ca la Sila va tenir una vida breu, però intensa. El 1979, la família va decidir posar fi al projecte tal com l’havia concebut Ramon Parellada, malgrat que el local funcionava, tenia públic i disposava encara d’un any de programació. La decisió no va respondre, doncs, a la manca d’interès del públic, sinó a la voluntat familiar de posar fi a una experiència que considerava massa estrafolària. L’espai, tanmateix, no va desaparèixer: després d’una etapa de transició, va acabar convertint-se en la discoteca HH. Però aquella continuïtat era només física. El projecte de Ramon Parellada, amb la seva barreja de gastronomia, música i espectacle, ja havia quedat enrere.

     Llavors Parellada se’n va anar a París i Juli Soler també va abandonar Granollers i acabaria instal·lant-se a Roses, on entraria en contacte amb l’entorn d’El Bulli. Els camins d’aquella colla es van separar, però aquesta és una altra història.

     Algú ha dit que Ca la Sila va ser un mite fundacional, i la presentat com un laboratori de la contracultura catalana. Personalment, no ho crec. La seva història ja té prou força sense haver-la de carregar amb llegendes que no es poden demostrar. El que sabem és prou extraordinari: en una Granollers encara molt allunyada dels circuits culturals que concentraven l’atenció del país, una colla de joves va aconseguir reunir artistes de primera línia, barrejar gastronomia i espectacle, crear un espai que no encaixava en cap categoria convencional, va sacsejar la rutina i va canviar la nit de la ciutat.

     I ho va fer sense disposar de les estructures, els recursos ni les garanties que avui associem als grans projectes culturals. Ho va fer perquè algú va tenir una idea, perquè uns quants s’hi van abocar i perquè, durant un temps, una ciutat sencera va poder trobar en una cantonada del centre un món que semblava vingut d’un altre lloc.

     Ramon Parellada en deia «el poliesportiu dels sentits». Potser no hi ha una definició millor. Però, vist amb la perspectiva del temps, Ca la Sila va ser també una altra cosa: la prova que, fins i tot en una ciutat com Granollers, una colla de joves podia atrevir-se a inventar un món.

     Perquè, en el fons, el canvi també va ser això: no tan sols la conquesta de drets i llibertats polítiques, sinó l’aparició de noves formes de relacionar-se, de divertir-se i d’ocupar els espais. I aquest canvi, que sovint expliquem a través de Barcelona, també va tenir els seus escenaris a Granollers. Potser més petits, potser més fràgils, però no necessàriament menys agosarats.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat6)

(Publicat a El 9 NOU de 06.11.2026)

Descarregar document pdf