Vam ser l’última generació del Preu, d’això ja fa molts anys. Tants, que alguns dels qui en van formar part ja no hi són —no en sentit figurat, sinó literal: les drogues, la sida i el càncer han fet estralls. Vam ser l’última generació que va passar per aquell sistema pensat per preparar-nos per a la universitat... i per a la submissió. Ens volien instruïts però obedients, formats però dòcils, amb el cap ple de llatinismes i fórmules, però amb l’ànima esmussada.
Érem adolescents a finals dels seixanta, en una Espanya que caminava sota la bota del franquisme. La televisió encara era en blanc i negre, però nosaltres ja intuíem els colors d’un món que esclatava més enllà dels Pirineus. A París, el Maig del 68 encenia carrers i consciències, la guerra del Vietnam ho sacsejava tot, el moviment hippy s’imposava —“fes l’amor, i no la guerra”—, l’Angela Davis i els Black Panthers ens impressionaven, a Califòrnia els estudiants de Berkeley prenien la paraula i el carrer, Marcuse ens deia que un altre món era possible… i urgent, i a la ràdio clandestina sentíem Joan Baez cantant We Shall Overcome, Bob Dylan dient-nos que els temps estaven canviant, Pete Seeger transportant-nos a llocs desconeguts i Jimi Hendrix o Janis Joplin descobrint-nos què era el rock. I nosaltres, encara al Preu, entre llibres d'història domesticada i classes de formación del espíritu nacional, començàvem a somiar.
Vam créixer en aules plenes de soroll i humitat, amb mestres que ens van ensenyar el que podien i el que volien. Però també és cert que molts de nosaltres vam descobrir aviat que el saber era una forma de resistència. I ens vam fer aprenents d’una altra manera de viure. De seguida vam aprendre a tancar-nos als lavabos per fumar-nos un Ducados a mitja classe de matemàtiques, a reunir-nos en cercles de debat, en grups de lectura o en assemblees. A escoltar Raimon, Mercedes Sosa, Léo Ferré o Facundo Cabral, i a gravar cassets amb discursos d’Allende o poemes de Blas de Otero. A llegir El Capital, però també Tròpic de Càncer d’en Henry Miller, a passar fotocòpies il·legals de Damián i El llop estepari de Hesse, Aullido d’Allen Ginsberg o A la carretera d’en Kerouac. I a guixar consignes a correcuita la nit abans de la vaga amb la qual ens solidaritzàvem, amb el cor a la gola i les mans plenes de pintura vermella i negra.
Ens van voler encasellar sota l’etiqueta de “los chicos del Preu”, fent-nos passar per figurants d’una comèdia amable —la pel·lícula de Karina, la cançoneta, els somriures de cartó—, però nosaltres ja érem una altra cosa.
El Preu va ser només la porta. La majoria vam continuar a la universitat, on l’efervescència política, la cultura contracultural i la lluita contra la dictadura es van convertir en el nostre pa de cada dia. Ens vam disfressar —amb més o menys convicció— de comunistes, de trotskistes, de maoistes, d’anarquistes... Sovint discutíem fins a l’avorriment sobre la via correcta cap a la revolució, i ens barallàvem per matisos ideològics que avui farien riure, però quan arribava el moment de plantar cara, fèiem front comú. Contra el franquisme, contra el capitalisme, contra el conformisme.
A la universitat, la nostra inquietud es va convertir en compromís. La lluita es va fer concreta, i els somnis van agafar cos entre lectures de Marx, Lenin, Trotski, Bakunin, Rosa Luxemburg, Gramsci... i també Mao, naturalment. A Catalunya i arreu de l’Estat vam veure néixer i créixer grups com el PSUC, Bandera Roja, el PORE, la LCR, el MCE... als quals molts vam militar.
Teníem noms de guerra, alter egos que ens protegien i ens definien, noms que amagaven vides plenes de somnis, ideals, contradiccions i coratge: el Pájaro Loco, Mossèn Xemeneia, la Maria de les Barricades, en Tristany, el Noi del Tambor, la Filadora Roja... Érem joves, sí, però també érem valents. Alguns escrivien pamflets que d’altres ciclostilaven en velles “vietnamites” i uns tercers els repartien a la sortida; d’altres corrien davant els grisos, organitzaven assemblees clandestines, creaven poesia de combat entre cigarrets i porres, feien de pont entre la utopia i la quotidianitat, o cridaven consignes que abraçàvem amb una barreja de radicalitat política i alliberament personal. Érem rebels amb causa. La causa d’un món més just, més lliure, més tendre. Érem foc sota la cendra.
La poesia de combat circulava de mà en mà. Llegíem Com un arbre nu d’en Martí i Pol, La pell de brau d’Espriu, o El pueblo de Gabriel Celaya, i recitàvem Estellés, Ferrater i Rosa Leveroni com qui diu una veritat per primera vegada. Llach escrivia himnes que encara avui ens posen la pell de gallina, i Raimon cantava “Qui perd els orígens, perd identitat”. Escoltàvem la Internacional, però també Blowin’ in the Wind, i, en nits llargues d’assemblees i utopies, ens deixàvem endur per la Suzanne d’en Leonard Cohen. Portàvem una còpia de La història de Catalunya de Sales al sarró, al costat dels apunts de qualsevol assignatura i un entrepà mig aixafat. I quan no llegíem ni cantàvem, ens manifestàvem. Al carrer. A la plaça. Davant la prefectura. A dins del rectorat. A la tanca de la SEAT. A les portes d’El Corte Inglés.
Però el règim també colpejava. Companys detinguts, torturats i empresonats a la Model. Dones valentes, com les de la Comissió de Dones Antirepressives, que plantaven cara al carrer. I sang. Com la de Puig Antich, que encara crema. Com la de tants anònims que van patir vexacions, por, exili.
Amb tot, el temps, inclement, ens va ensenyar que la història no sempre juga net. La dictadura va morir, però no pas la por ni el poder. Va arribar la Transició. I amb ella, una esperança tèrbola. Ens van demanar pacte, oblit, reconciliació, i vam veure com molts dels nostres referents es van suavitzar, com la ràbia es va diluir en acords i capitulacions, com els somnis es van tornar quotes i escons.
Vam intentar adaptar-nos als nous temps. Alguns ho van aconseguir, van saber fer el pas —de la barricada al despatx, del manifest al BOE— i van canviar el puny alçat per una americana amb colzeres i van saber viure de l’erari públic indefinidament. Vam veure com antics camarades es convertien en tecnòcrates, en diputats, en gestors de l’oblit. Altres no ho van fer, i es van quedar enrere, incapaços d’acceptar el peatge de la renúncia. I uns pocs encara van resistir fins a les últimes conseqüències, contemplant, astorats, com les promeses s’esfumaven lentament entre les paraules buides dels nous polítics, i com la revolució es feia marca registrada. Com els somnis col·lectius es transformaven en càpsules de nostàlgia venudes al millor postor.
Fos quin fos el camí, però, tots, en algun moment o altre, ens hem preguntat si tot allò que vam creure —amb una fe gairebé religiosa— va valdre la pena. Perquè, al capdavall, vam haver d’acceptar que la realitat no es pot domesticar amb eslògans. Que la utopia no sempre paga la hipoteca. Que la llibertat té límits i que el capitalisme ho engoleix tot, inclús la memòria.
No obstant això, ara, en aquesta darrera etapa de la vida, quan la jubilació ha substituït les barricades, quan ja tenim més passat que futur, quan alguns noms de guerra han estat oblidats i d’altres s’han convertit en llegenda íntima, no podem evitar mirar enrere amb una barreja de nostàlgia, orgull i decepció. Sabem que vam viure intensament, que vam estimar amb passió, que vam lluitar com si realment poguéssim canviar-ho tot. Però, alhora, potser també per això ens dol tant veure en què s’ha convertit el món. Ens dol tenir aquest sentiment d’estafa històrica. Ens dol veure com la democràcia esdevé rutina, com el sistema ha engolit el llenguatge de la lluita, com els ideals s’han convertit en eslògans comercials.
Ens dol perquè, malgrat els dubtes que a voltes ens assetgen, encara creiem que allò que vam fer tenia sentit. Que la lluita era justa, a pesar que no fos victoriosa. Ens dol perquè érem joves i sabíem estimar amb una força que el cinisme d’avui ja no entén. Estimàvem les idees, els llibres, les causes, els cossos. Ens abraçàvem amb les paraules, amb la música, amb el foc de les mirades que es trobaven a les assemblees i a les barricades. Ens dol perquè vam estimar, vam lluitar, vam compartir.
Tanmateix, ara que ens hem fet grans, sabem que ja no ens queda gaire més que la memòria. Però la memòria és també una forma de combat. De resistència. D’amor. I si escrivim, si recordem, si expliquem als que venen darrere nostre què va ser tot allò, no ho fem per nostàlgia. Ho fem per justícia. Per decència. Per dir, ben alt, que nosaltres vam ser-hi. Que ho vam intentar.
Certament, vist com ha anat tot plegat, potser ara podem dir que no era això, companys, no és això. No era això pel que vam sortir al carrer, pel que vam córrer, pel que vam estimar la revolució com qui estima per primera vegada. Però malgrat la decepció, ningú no ens pot prendre el que vam ser, el que vam sentir, el que vam construir encara que fos amb filferros i cançons. I per això, malgrat que com en Llach no podem evitar repetir que no era això, companys, no és això, ens sentim cofois del que vam ser. No ens penedim. Perquè vam viure, i vam viure intensament. Perquè vam intentar canviar el món, i això —només això— ens redimeix de totes les derrotes.
Ens hem fet grans, sí. Però encara recordem l’olor del paper imprès clandestí, el so d’una guitarra a la llum d’una espelma, el batec col·lectiu d’una esperança que semblava invencible. No era això el que volíem, però encara som aquí. Encara hi ha foc. Encara hi ha esperança. I mentre ens quedi veu, mentre ens quedin històries, mentre ens quedin noms per pronunciar i fer viure, serem dignes. Serem útils. Serem —com ens va dir un dia un vell poeta amb les mans tacades de tinta— companys d’utopia.
Vam ser l’última generació del Preu. Però, vull pensar que no vam ser l’ultima de creure que un altre món és possible.
Ramon Font Terrades
(Publicat a El Nou de 13.06.2025)