L’estiu de 1976 no va començar com un estiu triat. Va ser un estiu imposat, d’aquells que s’expliquen poc perquè pertanyen a una època en què encara existien les milícies universitàries i els seus desplaçaments obligats, mig arbitraris, mig absurds. A nosaltres ens va tocar Lorca. I aquell destí administratiu, gairebé burocràtic, acabaria convertint-se —sense saber-ho— en una de les memòries més persistents de la nostra joventut.

     Aquell any, quan el país encara respirava les convulsions d’un temps incert i canviant, quatre mesos a Lorca podien ser moltes coses alhora: refugi, descobriment i, sobretot, una forma de viure la joventut que avui sona gairebé irrepetible. Érem joves inquiets, ideològicament desperts, potser excessius en tot, però convençuts que el món —o almenys el nostre món— es podia entendre, discutir i fins i tot reconstruir a força de converses interminables.

     Compartia pis amb dos companys que, amb els anys, han acabat traçant trajectòries ben marcades: un acabaria sent un periodista i escriptor de pes, l’altre un polític destacat de les Illes. Però, llavors, encara no hi havia biografies, només intuïcions de futur. Érem presències en un mateix espai, on tot era debat, ironia, música i lectura. I una necessitat gairebé física de donar sentit al que ens envoltava. D'aquella convivència en va néixer una amistat que, mig segle més tard, encara conservem.

     Enmig d’una calor asfixiant i de converses sense fi, vam trobar un lloc que aleshores no era res més que un bar discret, gairebé anònim: la Cueva de la Guitarra. Encara no era el que seria després, quan el temps i el canvi d’ubicació la convertirien en un espai de referència del flamenc, un d’aquells llocs que acaben entrant en la geografia sentimental d’una ciutat. En aquell moment era una altra cosa: un espai petit, quotidià, sense pretensions i sense consciència de llegenda.

     Allà vam conèixer el seu propietari, el “Maestro Palmita” —Luis Sanguiao Palma—, un d’aquests personatges que no caben en cap classificació. Guitarrista, pedagog, home de món i de conversa llarga, venia d’una trajectòria singular que incloïa haver sigut professor de guitarra de Soraya Esfandiary, la llegendària reina de Pèrsia, segona esposa del xa Reza Palhavi. No era una anècdota decorativa: era biografia assumida amb una naturalitat que desarmava qualsevol sospita de mite.

     Amb ell vam establir una amistat que, a aquella edat, tenia alguna cosa d’inexplicable i alhora de natural: tardes llargues, sense pressa, on la guitarra i les paraules s’entrelligaven fins a confondre’s.

     El “Maestro Palmita” —encara no sabíem que aquell era el nom que li quedaria— no es presentava com un mestre, però ho era en el sentit més antic del terme: algú que sap alguna cosa que no es pot reduir a teoria. Parlava poc de si mateix, però quan ho feia, cada frase semblava tenir el pes exacte entre la veritat i la invenció ben integrada.

     I, com passa en alguns estius que es recorden tota la vida, hi va haver un detall que ha quedat fixat amb una nitidesa gairebé injustificada: una ampolla de brandi centenari. No era una ampolla qualsevol ni una concessió a la hospitalitat. No era un “Centenario Terry” d’etiqueta coneguda. Era un brandi de cent anys de criança real, guardat com una peça de culte, com es guarden les coses que ja no pertanyen del tot al present. Més que beguda, era temps concentrat.

      No hi havia exhibició en aquell gest. Un vespre qualsevol, en aquell local encara modest, en Luis va obrir l’ampolla i en va compartir un glop amb tres joves de pas. El vam tastar com es tasten les coses que un sap que no es repetiran. Hi havia en aquell instant alguna cosa d’iniciàtic, encara que nosaltres no sabéssim donar-li nom.

     Potser això era aquell estiu: la sensació que cada trobada, cada conversa i cada excés discret formaven part d’un món que nosaltres encara no havíem decidit què seria.

     Recordar-ho avui obliga a ajustar la perspectiva: no era només el gust —que ja era una raresa— sinó el context. Aquell líquid condensava un segle sencer de temps treballat, i nosaltres el bevíem sense cerimònia, com si el temps fos una cosa reversible. Potser aquí hi ha la clau: la manca total de consciència del que teníem entre les mans.

     La Cueva de la Guitarra ja no existeix. Va tancar fa molts anys. Però, la que enyoro no és la que després es va convertir en un referent del flamenc, sinó aquella primera, modesta i gairebé anònima, on encara no hi havia llegenda, i on l’únic important eren les converses, les guitarres i un home extraordinari que ens va obrir les portes del seu món. Els llocs, al capdavall, no són les seves parets, sinó les persones que els donen sentit.

     El “Maestro Palmita” també va morir fa anys. Amb ell se’n va anar una manera de ser del flamenc, però sobretot una manera de ser de la conversa i del temps compartit: una forma concreta d’habitar la música i la vida.

     Cinquanta anys després, de tot allò no em queda cap història ordenada, sinó únicament fragments solts: una ciutat de províncies en un estiu forçat, un bar que encara no sabia què seria, un home que havia viscut molt més món que nosaltres, i una ampolla de brandi que, per uns instants, va suspendre la lògica del temps. Però tot i que només siguin instants fugissers, val la pena recordar-los, perquè hi ha records que no resisteixen la reconstrucció exacta, encara que tampoc no ho necessiten. N’hi ha prou que conservin la textura d’una cosa viscuda de debò.

     I potser això és el que queda d’aquell estiu de 1976: no els fets, sinó la seva atmosfera. Una amistat forjada en la joventut, una ciutat que ens acollia sense saber-ho, un local que encara no era llegenda, i un brandi centenari que, per uns instants, va fer del temps una cosa negociable.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

(Publicat a El 9 Nou el 10.07.2026)