El nostre club esportiu insigne, el Club Balonmano Granollers, ha portat el nom de la ciutat arreu del món amb un orgull i una excel·lència inqüestionables. Tanmateix, arrossega una singularitat nominal que, amb el pas de les dècades, s’ha convertit en anacrònica: mantenir la denominació de "Balonmano" quan el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) va fixar fa molts anys "handbol" com el terme oficial i propi de la nostra llengua.

     Aquesta qüestió no és nova, però sí que és punyent. Si observem el mapa esportiu del país, la immensa majoria de les entitats catalanes que practiquen aquest esport han anat adaptant els seus noms de manera progressiva, fent el trànsit natural cap a l’handbol. Per què, doncs, el principal club històric no només de Catalunya, sinó de tot l’Estat, i un dels referents més respectats de les lligues europees, encara no ha fet aquest pas definitiu?

     El dilema ve de lluny i té arrels sentimentals profundes que cal entendre per no caure en simplismes. Recordo que fa molts anys, l’antic gerent, el senyor Pep Blanchard, va deixar anar en una entrevista una frase que va fer fortuna i que resumia el sentir d’una època: “Tant català és balonmanu com handbol”. I és cert que, a Granollers, el carrer sempre s’ha fet seu l’esport sota aquesta fonètica popular. El "balonmanu" forma part del nostre paisatge emocional, dels matins de diumenge a la pista del carrer de Tetuan o al vell pavelló (el que avui denominen “el parquet”) i de la identitat d’una ciutat que respira aquest esport per tots els porus. Aquella "u" final no era una falta d'ortografia, sinó una marca de denominació d'origen vallesana.

     Durant la meva etapa a la presidència del club, entre els anys 1996 i 2000, vam voler abordar aquesta realitat amb la serenitat que mereixia. Vam sondejar la possibilitat de formalitzar el canvi de nom per alinear l’entitat amb la normativa lingüística i amb la tendència de la resta de clubs catalans. Però la iniciativa va topar amb una oposició aferrissada. Un grup de socis significatius —d’aquells que formen l’ànima i el caràcter de qualsevol entitat històrica— van mostrar un desacord absolut. Per a ells, canviar el nom era, d’alguna manera, renunciar a una part de la gènesi del club, una mena de traïció als fundadors. Davant d’aquell mur de nostàlgia irreductible, el projecte va quedar desat en un calaix.

     Han passat, però, vint-i-sis anys des que vaig deixar la presidència i em sorprèn que el debat hagi quedat en un estat de letargia permanent. Avui, la societat ha canviat, la sensibilitat lingüística ha madurat i les noves generacions de jugadors i aficionats ja han crescut anomenant l'esport pel seu nom normatiu. Tot i que actualment estic més allunyat del dia a dia de la gestió i la vida associativa del club, crec sincerament que aquesta és una reflexió que transcendeix les oficines de l’entitat; hauria de ser un debat de ciutat, obert i constructiu.

     El BMG no és només un equip; és el nostre principal ambaixador cultural i esportiu. Quan els nostres jugadors i jugadores competeixen en pistes alemanyes, franceses o escandinaves, porten la imatge de Granollers i, per extensió, de Catalunya. Potser seria el moment de plantejar-nos si no seria més coherent que el món sàpiga que aquí tenim una llengua pròpia que utilitza el mot "handbol". Un terme que, per més que sigui un manlleu de l’anglès, és el que ens uneix a la terminologia internacional i el que ens diferencia clarament de la denominació castellana.

     Actualitzar el nom no és esborrar el passat ni menystenir el llegat dels qui ens van precedir; al contrari, és prestigiar el futur. És reconèixer que les institucions vives evolucionen amb la societat que les sustenta. No es tracta de fer una revolució traumàtica, sinó de culminar una normalització que, honestament, ja arriba tard. Granollers i el seu club insigne es mereixen parlar la mateixa llengua que el seu poble, tant a la grada com a l'acta oficial. Som handbol, encara que el cor ens recordi sempre, amb un somriure, el so entranyable de la paraula "balonmanu".

Ramon Font Terrades

President del BM. Granollers 1996-2000